Una mirada poc afinada a la ciutat de Barcelona pot donar la impressió que es tracta d'una ciutat que viu un gran moment. Les terrasses plenes, els restaurants a bon ritme, els teatres batent rècords d'assistència el 2023... Tot un exèrcit de milions de turistes se sumen a les classes mitjanes de la ciutat per omplir terrasses i teatres fent la impressió d'una ciutat triomfant on la gent gaudeix d'una vida molt gratificant.

Però sota aquests llums brillants hi ha una altra realitat. Per observar-la millor convé anar de baix a dalt. Fem-ho de forma ràpida...

A sota del tot tenim més d'un miler de persones que viuen al carrer (1.200 censades i un nombre difícil de calcular, sense censar).

Just per sobre, tenim 700 famílies (unes 2.000 persones més) que són a la llista d'espera d'un habitatge social després de ser desnonades. Esperen en pensions i habitacions en pisos compartits. Entre elles centenars de menors.

Després tenim milers i milers de persones (i famílies) compartint pis amb desconeguts, vivint en una habitació llogada i en situacions de vulnerabilitat econòmica evident, que veuen més a prop quedar-se “al carrer” que una sortida motivadora. Especialment gran el grup de migrants en situacions administratives irregulars i el dels joves menors de 35 anys amb contractes precaris.

Per sobre hi ha les centenars de milers de famílies que poden gaudir d'un habitatge, encara que sigui petit, però que les passen morades per arribar a final de mes i viuen el temor constant de caure en les situacions dramàtiques dels grups abans esmentats. Són aquests milers de famílies que, tenint feina, tot i així són pobres.

De la situació límit d'aquest grup i de l'anterior en vam tenir una bona mostra quan la pandèmia va provocar una aturada econòmica que, en pocs dies, va empènyer milers de famílies al que al seu moment anomenarem  “cues de la fam”.

Recentment, el desallotjament de La Tancada ha posat en evidència aquestes “dues Barcelones”. Una trentena de persones que s'havien instal·lat a dependències de l'antiga Escola Massana, en condicions de salubritat, seguretat i convivència que ningú no desitjaria per a si mateix, que lluitaven a la part més baixa de la piràmide econòmica i social de la ciutat, van ser desallotjades sense contemplacions sense que se n'hagi aclarit el futur mínimament.

Naturalment tota persona de bé diria que abans de fer-los fora d'allà caldria buscar una solució a la seva situació habitacional per evitar que acabin al carrer. Però és clar, hi ha 700 famílies (moltes amb menors) esperant fa mesos i fins i tot anys una solució similar i estar refugiats a l'escola Massana no pot ser l'argument que prioritzi l'atenció a les seves necessitats. Un problema molt complex que no té cap solució simple.

Barcelona és una ciutat meravellosa. Però no tots els habitants la poden gaudir de la mateixa manera. Hi ha centenars de milers de persones vivint amb una gran ansietat, en situacions de vulnerabilitat molt estressants, persones que pateixen. La ciutat no pot actuar com si no existissin, no pot “treure-les del mig” al·legant que perjudiquen la convivència o que fan malbé l'espai públic.

En democràcia, per millorar la convivència, tothom ha d'assumir algunes renúncies, no n'hi ha dubte. Però caldrà tenir en compte que certes persones tenen tan poc que no poden renunciar a res més.

El Raval. Publicació independent de comunicació barrial des de 1994. N. 359. Juny 2024. p. 3