L'informe presentat per Càritas sobre l'augment de la pobresa a Espanya i sobre la fractura creixent entre rics i pobres resulta tan esgarrifós com lògic en les seves revelacions, després de quatre anys d'intensa crisi que han situat l'atur per sobre dels cinc milions de persones, el 23% de la població activa.

Càritas adverteix que avui la pobresa a Espanya és més extensa, més intensa i més crònica que mai. Una de cada cinc llars espanyoles ja viu per sota del llindar de la pobresa i la quarta part es troba en situació de risc. L'increment constant de la desigualtat i la bretxa salarial entre rics i pobres, que es va eixamplar dràsticament al principi de la crisi, amenaça de continuar augmentant, cosa que provocarà la polarització de la societat -assenyala Càritas-, amb totes les tensions socials que això comporta. Espanya ja és un dels països europeus amb més taxa de pobresa, juntament amb Romania i Letònia.

Sembla, en vista d'aquestes dades, que hàgim tornat al passat i que els anys de progrés que s'han viscut hagin estat un somni. Però Espanya encara és un país modern, dinàmic i que històricament ha demostrat la seva capacitat per superar les dificultats.

El dramàtic lideratge quant a pobresa obliga -immediatament- a intensificar l'esforç de la societat espanyola en dos fronts: l'activació de mecanismes eficaços de creació de riquesa i més solidaritat pública i privada amb els més febles. Però cal revisar els esquemes que s'han seguit fins ara perquè l'incessant augment de la pobresa en aquests anys demostra que no s'han fet les coses bé.

La retallada de l'ajuda i de la inversió social a favor dels més afectats per la crisi, exigida per la necessitat de controlar el dèficit públic, pot tenir conseqüències indesitjables en la societat espanyola que, a la llarga, surtin molt més cares. Aquesta és una reflexió que haurien de fer les autoritats. Però també és evident que l'ajuda privada ha de créixer i que els ciutadans, que sempre han donat exemple d'una gran solidaritat, han d'incrementar ara els esforços en aquest sentit.

No es tracta d'institucionalitzar la dependència ni la caritat com a sistema de vida. Això només s'ha de considerar com una solució d'emergència. El que és fonamental, per damunt de tot, és restablir les bases per a la creació de riquesa i d'ocupació mitjançant una política econòmica adequada i imaginativa. Perquè els esforços fets fins ara es revelen clarament insuficients.

La Vanguardia. Editorial. 23 febrer 2012