You are using an outdated browser. For a faster, safer browsing experience, upgrade for free today.

POSTS

Europa davant sí mateixa

Cohesió social
Ignacio Uría
Integració
Drets i Deures
Legislació
Cohesió social
Ciudadanía

L'hivern demogràfic europeu coincideix amb l'explosió de natalitat a l'Àfrica, on viuen quatre-cents milions de menors de quinze anys sobre una població total de 1200 milions. La dada es recull en l'últim informe de l'ONU sobre perspectives de població mundial, que preveu que el 2050 els africans seran més de 2500 milions (un de cada quatre habitants), dels quals 125 milions viuran a Europa i uns deu milions a Espanya.

Aquest sorprenent creixement es deu a tres factors: els alts índexs de fertilitat, la major esperança de vida i el progressiu abandonament de la pobresa extrema. Bones notícies per a l'Àfrica, però amb una conseqüència inesperada, com és l'augment de l'emigració cap a Europa dels que tenen mitjans per abandonar els seus països o capacitat de endeutar-se per pagar a les màfies.

Això no amaga que la seva arribada ocorre en circumstàncies familiars i econòmiques dramàtiques, amb nens o embarassades i explotats pels traficants de persones. Trien Europa no només per la proximitat geogràfica o perquè fugin de les guerres, sinó perquè hi ha una seguretat social i una xarxa educativa gratuïta de la que gaudiran encara que la seva contribució sigui petita. Per aquest motiu no emigren a altres països en els quals podrien integrar-se millor, com Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs.

Resulta indubtable que hi ha una obligació ètica d'acollir al que arriba, en particular els refugiats, però això no impedeix reconèixer el fracàs de l'actual model multicultural. Després de dècades i milers de milions d'euros, potser és el moment d'intentar alguna cosa diferent, ja que un migrant no es converteix en europeu pel fet d'arribar a Europa.

¿Ha arribat l'hora d'apostar per l'assimilació en la cultura europea, cristiana i il·lustrada al mateix temps? Això resulta més senzill amb els migrats llatinoamericans, que al cap i a la fi són occidentals, o els asiàtics, que tenen una vivència pacífica de la seva cultura. El cas musulmà és diferent, ja que la seva religió impregna tots els aspectes de la vida, particularment, la dimensió pública. Ara bé, tots han de complir els principis democràtics i respectar la legislació (igualtat home-dona, llibertat d'expressió, etcètera). En síntesi, es demana als que arriben el mateix que s'exigeix als que estan, hagin o no nascut a Europa.

La multiculturalitat més agressiva s'oposa a la integració perquè suposadament obligaria a abandonar la cultura pròpia. No obstant això, cadascú pot mantenir-la sempre que no afecti a les bases socials existents. Altrament, com més es toleri la manca d'adaptació, més atractiu serà venir per a d’altres, que gaudiran així millor de tots dos mons: el benestar europeu i la conservació del seu estil de vida encara que xoqui amb l'occidental. El respecte absolut a la diversitat (lingüística, social, jurídica) provoca la formació de guetos, com passa a França o els Països Baixos.

¿Hauria Europa de legislar sobre expressions religioses o culturals alienes a la tradició europea, sigui laica o religiosa? Alguns països ja ho fan, com Suïssa, on la construcció de minarets va obrir un intens debat el 2009. Al final, es va celebrar un referèndum i el 58 per cent dels votants va recolzar la prohibició, que a més es va incloure en un article de la seva Constitució .

Antonio Suetta és el bisbe de Ventimiglia-Sanremo. A Itàlia el coneixen com el "bisbe sense fronteres" i el papa Francesc l’ha posat com a exemple per la seva acollida d'immigrants. Això no ha impedit a Suetta alertar fa unes setmanes del "risc que algunes realitats solidàries puguin utilitzar el fenomen migratori per a altres fins: empobrir Àfrica per deixar-la a la mercè de les multinacionals o afavorir una dissolució de la identitat europea".

Europa no ajuda els immigrants acollint-los de manera indiscriminada, perquè així afavoreix les màfies i aquells que les ajuden. I, el que és pitjor, d'aquesta manera es dessagna a les societats d'origen, que perden a les persones que podrien tirar-les endavant.

Ignacio Uría. Historiador y profesor de Relaciones Internacionales de la Universidad Rey Juan Carlos. Revista “Nuestro Tiempo”, nº 703. Verano 2019. Página 102

Eficàcia de l’acció del voluntariat

En moltes ocasions el voluntariat resol amb pocs mitjans situacions realment dificultoses, gr ...

L’habitatge com a factor d’integració

Seguim parlant de l’habitatge, un dels més grans problemes que avui dia afecten ...

Hem parlat d’aspectes de comunicació relacionats amb la immigració

Hores d’ara seguim preguntant-nos: què és integrar una persona? Perqu&egr ...

La repetició de constants en els processos d’immigració

La situació dels immigrants va variant, però -encara que cada vegada tenim m&ea ...

Noves dificultats que anem aprenent a resoldre

Hi ha molts habitatges en mal estat. Molts, particulars i d’altres de pro ...