A mida que passa el temps, van canviant les problemàtiques dels barris, fruit de la modificació dels processos migratoris. Els barris es van re-configurant, de manera que van sortint noves problemàtiques i situacions que ens porten a la necessitat d’adaptar les respostes que donem. De vegades, els fets són reals, i altres vegades no ho són, però sí ho son les percepcions que tenim. En qualsevol cas, cal adaptar-se a la realitat.

D’aquí ve la necessitat de legislar, donat que ara tenim una situació diferent de la que teníem fa uns 40 anys, quan es van fer les normatives actuals de convivència. Això és el que es pretén, per exemple, amb el Pacte per Ciutat Vella, en el que es van implicant tots els agents del territori, per tal de millorar la convivència.

En alguns llocs tenim situacions d’inseguretat, conflictes respecte a les drogues,  moments d’incivisme, etc. que hem d’afrontar.

Hi ha diferents formes de tractar la cura dels drogoaddictes en funció de la seva procedència. Però un factor clau en la solució dels problemes és l’ajut de la família. I aquí es produeix un buit notable en molts joves migrats, perquè no tenen família “real i immediata”: els hi falta el coixí de suport en els moments decisius.

En molts casos, aquest coixí el van aconseguint a l’escola o en una de les moltes entitats socials, que tiren endavant fonamentalment per la col·laboració de voluntariat i el suport econòmic de diverses fundacions i de l’administració.

I finalment, un altre problema que ha aparegut és el “síndrome dels penúltims”: persones arribades en les primeres onades d’immigració, que rebien ajuts perquè estaven molt “sense res”, han aconseguit millorar la seva situació econòmica i ja no els hi cal aquestes ajudes, que es destinen als que han arribat darrerament i que estan pitjor. En ocasions això origina situacions de protesta i reclamacions de la ciutadania, que és aprofitat per alguns grups fomentant la xenofòbia.