Precisament avui s’està celebrant al Parlament de Catalunya un ple extraordinari sobre la pobresa.
Les darreres entrades d’immigrants saltant la tanca de Melilla és una notícia colpidora que porta a reflexionar i actuar.
A banda de les actuacions concretes que cadascú pot fer, no podem oblidar que cal estructurar una política real d’ajut al desenvolupament, amb inversions en els països d’origen, per tal d’estabilitzar les poblacions i que no hagin d’emigrar.
Hem de superar l’estereotip de plantejar les relacions entre els d’aquí i els nouvinguts. Cada vegada hi ha més població no nascuda aquí, o nascuda aquí però fills de nouvinguts, que es consideren -i són- catalans pels quatre costats. Però en canvi, en l’imaginari col•lectiu, encara es distingeix entre els d’aquí i els de fora. Fins quan se’ls ha de considerar “de fora”? Ara mateix, el 24 % de la població de Barcelona són nascuts fora de la península.
Malgrat tots els dèficits i les dificultats concretes, hem de convenir que la gestió de la immigració s’està fent notòriament bé, i així ho mostra el fet que no hi hagi especial conflicte, com ha passat en altres països. La xarxa social actua eficaçment: l’escola, l’administració, les parròquies, les entitats, la família i “la gent”, que ofereixen un gran recolzament a les persones amb dificultats.
Observem que avui dia el punt de mira no és la immigració, sinó la pobresa, que origina l’exclusió social. Però resulta que molts immigrants segueixen sent molt pobres; encara que la pobresa s’ha anat estenent a la classe mitjana de la societat.