El barri del Raval ha evolucionat molt en els darrers trenta anys. Abans estava ocupat per gent local de tota la vida, i l’acció social estava feta fonamentalment per entitats d’església: Vedrunes, Sant Agustí, Montalegre, etc. Actualment els immigrants son la meitat de la població i tenim una gran xarxa social d’acolliment: l’escola, el sistema sanitari, els serveis socials, l’administració, les parròquies, les entitats i molta gent que ajuda.

En els processos d’integració l’esport s’ha demostrat com un gran element de cohesió social. No cal el domini de l’idioma, i la convivència en activitats esportives -com la Transpirenaica- facilita el mutu coneixement i és un camí per motivar els joves i posar-los en contacte amb organismes i empreses per aconseguir la inserció laboral

Un altre aspecte és la problemàtica de la salut mental dels indigents. El percentatge majoritari son persones d’aquí, no immigrants. No hi ha un protocol de tractament final, sinó que ens trobem amb una situació de posar “parxes”, sense una solució definitiva, i amb reincidència.

Darrerament hi ha un increment de consum de droga, amb rebrot de la heroïna, i un possible risc pel fentanilo.

De vegades a l’escola es planteja el problema de la relació i inserció entre les diferents minories. És una institució en la que es col·loca als alumnes “si o si”, i de vegades s’ha convertit en un “dipòsit” on el responsable de resoldre els problemes és el professor, que no ha tingut una preparació adient per a afrontar-ho.

En molts casos, els fills dels autòctons estan essent criats en “cotó fluix”, amb totes les necessitats resoltes, i amb una manca de compromís social i implicació en les realitats que els envolten. Després de la pandèmia s’ha incrementat la dependència de les pantalles.

Cal transmetre unes pautes segures en educació per tal que els joves adquireixin hàbits i els faciliti implicar-se en afrontar i voler solucionar els problemes de la societat. Fer voluntariat ho facilita molt.