Estem en uns moments, després dels dos anys de pandèmia, en que s’ha tornat a disparar la despesa de la gent benestant -restaurants plens, viatges, compres, etc.- i al mateix temps estan creixent els nivells de pobresa.

Segons els mitjans de comunicació, acabem de conèixer que es necessitaran 200.000 enginyers en deu anys, i al mateix temps manquen 15.000 conductors de camió a Espanya. Hi ha llocs de treball que no s’ocupen, i a la vegada està creixent l’atur. L’11% dels sense sostre a Espanya han fet estudis universitaris... Sorprenent!.

Però, a diferència d’altres països -com les banlieues de París- aquí la situació no ha explotat, entre altres raons perquè aquí tenim una gran xarxa social: les escoles, el sistema sanitari, les parròquies, les entitats, l’assistència social, i la gent, molta gent que ajuda el seu parent, el seu veí...

En la convivència diària és molt necessari compartir uns paràmetres fonamentals d’educació i comportament per tal d’establir un ambient còmode per a tothom. Com que cada cultura té els seus paràmetres, cal incidir en què els immigrants coneguin, respectin i comparteixin els paràmetres de la societat d’acollida, cosa que de vegades no s’acaba d’aconseguir. Així, per exemple, alguns xinesos escupen al transport públic –costum acceptada en el seu país- i cal fer-los entendre que aquí és una falta d’educació, etc.

La relació personal és el camí més ràpid i segur per transmetre els paràmetres de convivència, perquè s’aprèn a conviure convivint. I la actuació de les entitats de suport socioeducatiu, d’atenció primària, o de servei assistencial, amb el concurs del voluntariat aconsegueixen aquest aprenentatge amb rapidesa, perquè es produeixen àmbits d’amistat, que moltes vegades perduren en el temps.