Ens trobem en uns moments de pobresa creixent, amb unes expectatives de futur que no son gaire bones, encara que els poders públics no ho diuen obertament. En canvi sí ho anuncien els analistes, el món empresarial i les entitats que dediquen el seu esforç a que les persones no caiguin en l’exclusió social i la marginació.

Alhora és una pobresa estranya. Tenen mòbils de darrera generació, sempre amb xuxes... però després no tenen diners per les coses importants: alimentació, habitatge, etc. Molta gent per acabar el mes ha de tirar de la Visa. En gairebé quatre milions de famílies, on viuen més del 27% dels nens espanyols, l'alimentació és deficient. És una situació molt precària.

Durant anys els avis han ajudat les famílies amb els estalvis, però ara s’han acabat, i han de recórrer a l’assistència social, tant pública com d’entitats privades. Això comporta que aquestes persones tinguin un horitzó a molt curt termini: anhels de guanyar diners i sobreviure.

Per això és important que els fills d’aquestes famílies aconsegueixin l’èxit escolar i la inserció laboral: és la clau del seu futur.

Un altre àmbit que costa afrontar és la inculturació. Moltes vegades veiem la feblesa de la nostra societat per afavorir la inculturació, la integració de les generacions immigrades i la cohesió social. Molts immigrants tenen una cultura forta, sobretot força de voluntat i fills, que nosaltres no tenim. La demografia canviarà els paràmetres, les majories i la capacitat d’integració.

Alhora, les dificultats en la regularització no afavoreixen una consolidació ràpida de la cohesió social, i de vegades degenera en situacions de violència. Afortunadament, les moltes entitats solidàries existents fan que la situació no hagi esclatat, però s’està arribant a un límit que hem de saber gestionar amb eficàcia.