En aquest sentit, es constata que algunes col·lectivitats, com els gitanos, els xinesos i els paquistanesos, tenen molt més assumida la importància de la disciplina, l’esforç, el treball i el principi d’autoritat amb els fills que altres grups. Això afavoreix que els fills tinguin pautes de funcionament i superin la inseguretat provocada per les migracions.

L’esport va molt bé per aglutinar els joves en projectes col·lectius, i fàcilment es genera una dinàmica de millora personal, a la vegada que es facilita un seguiment per part dels responsables. Les famílies dels jugadors generalment ho veuen i ho valores, tot i que hi ha casos que es pensen que les seus fills seran uns cracs i produeixen situacions de violència en les partits. El problema no són els jugadors, sinó els seus pares.

És molt destacable la capacitat d’emprenedoria dels immigrants. On els autòctons veuen els riscos, ells hi veuen oportunitats.

De vegades, les relacions familiars són conflictives. Darrerament s’està estenent una violència vers la gent gran per part dels fills i nets, que és un indicador de l’estat de la nostra joventut; de tal manera que l’administració pública està investigant i preparant programes de suport per donar pautes i recursos per abordar-ho i contribuir eficaçment a la solució dels problemes.

La pandèmia ha abocat a l’exclusió social a més de 11 milions de persones a Espanya. Cal seguir afrontant aquesta prioritat. Però alhora trobem situacions de pobresa “estranya”: famílies sense recursos per al dia a dia, però amb aparells electrònics de darrera generació: mòbils, tablets, etc. La relació personal que es produeix en les entitats que ajuden, faciliten una educació i una transmissió de valors per col·locar les coses al seu lloc.