En relació a la immigració hi ha una gran contradicció. Només arribar, els immigrants gaudeixen de sanitat, educació, assistència social, etc. Però no tenen ciutadania, i el procés per a accedir-hi és molt lent i moltes vegades “fosc” i arbitrari. Ens hem de plantejar seriosament com els immigrants poden accedir a la legalització de la seva situació.

Està clar que necessitem la immigració, i la necessitarem. És un fet que vénen per a quedar-se. Per tant, cal regular d’una manera més clara i eficaç la manera com es quedaran.

Els necessitem, tant pel treball com per a la renovació generacional i demogràfica. Del contrari, no podrem mantenir les pensions ni l’estat del benestar.

La cultura no arriba als immigrants, i els immigrants no accedeixen a la cultura, entre altres motius, perquè no és un tema preferencial o vital per a ells. I en el cas dels agents culturals d’aquí, globalment són aliens al fet migratori i a les seves necessitats.

Els immigrants tenen un plantejament de la vida de més esperança i més expectatives que els d’aquí, perquè estan buscant un lloc a la societat, i tota la seva capacitat de lluita (que és molta) la posen per aconseguir aquest objectiu. Els d’aquí tenen una “segona oportunitat”, perquè tenen un coixí familiar, mentre que els immigrants no el tenen, i saben que no poden desaprofitar les oportunitats que se’ls hi presenten.