Seguirem tenint un flux d’immigrants notable, amb situacions cada vegada més complicades. Davant d’aquest fet, ha de canviar la mentalitat del món polític i administratiu, afrontant la resolució dels problemes partint del paradigma que la diferència ens enriqueix.

Però cal afrontar aquesta diversitat en el dia a dia, per tal que no es trenqui la convivència. Per exemple en la atenció hospitalària d’infants malalts, s’està fent un gran esforç per tenir infermeres d’altres països, que coneguin les llengües; i també en un aspecte novedós a Espanya: l’atenció a les famílies dels infants hospitalitzats, especialment en processos de llarga duració que exigeixen l’acomodament de les famílies en habitatges compartits per famílies de diverses procedències. Això provoca de vegades tensions en la convivència i cal la actuació de mediadors interculturals.

De vegades, hi ha entitats i administracions que volen fer una acció social, però s’envolten d’unes reglamentacions i estructura burocràtica que l’únic que aconsegueixen és cronificar la pobresa, perquè són unes actuacions més gestuals i puntuals que una actuació profunda i sistemàtica. Estem davant nous paràmetres i sembla com si s’apliquen “formules” del passat.

A moltes persones que viuen al carrer els hi costa accedir als serveis d’institucions que els faciliten dutxa, aliments, roba i acolliment. Alguns, per problemes psiquiàtrics, d’altres per problemes de desarrelament, i també per vergonya. Aquest element, la vergonya, és dóna també en persones de barris benestants que s’han quedat sense res i no s’atreveixen a demanar ajut als serveis socials. Els hi costa molt acceptar que són indigents.

L’habitatge és un factor essencial en el procés d’integració total. L’immigrant s’arrela més quan té habitatge que quan té feina.

La formació del voluntariat comença amb la selecció dels mateixos. De vegades volen fer voluntariat persones deprimides, amb trastorns mentals, gent que se sent sola, etc. a qui han aconsellat fer voluntariat “per sortir de casa i sentir-se útils”. El voluntariat no pot ser una teràpia, perquè amb la major bona voluntat, transmeten la seva angoixa i frustració a les persones que atenen.