Seguim parlant de l’habitatge, un dels més grans problemes que avui dia afecten als immigrants (i a molts no immigrants), i que ha generat el fenomen “okupa”. En aquest sentit cal diferenciar entre l’okupa necessitat, i l’okupa anti-sistema.

Cal anar articulant un sistema de protecció per tal que ningú no es quedi sense habitatge. Una de les solucions passa per la implicació de les institucions públiques, amb un bon dipòsit d’habitatge social. Però no n’hi ha prou, aquest dipòsit s’ha de gestionar amb rapidesa i eficàcia. Actualment, segons informen els mitjans de comunicació, existeix un bon nombre d’habitatges de titularitat pública o de la sareb als que no se’ls hi dóna sortida per a les persones necessitades, perquè els processos d’adjudicació estan paralitzats per tràmits administratius.

La memòria història ens dóna referències d’aquest problema. En els anys 50 i 60 del segle passat, en barris d’immigració hi vivien moltes persones en pocs metres quadrats, i ara es torna a repetir el mateix procés, però amb immigrants d’altres països. Els lloguers s’han desorbitat i tornem a tenir una pseudo-bombolla urbanística, on els més perjudicats són els darrers graons de la societat, entre els que hi ha els immigrants.

També, una font important de pobresa és la malaltia mental, que incideix directament en el tema de l’habitatge. En els anys 80 del segle passat, les persones amb aquestes malalties va passar de ser ateses en centres hospitalaris a estar al carrer. Els sense sostre, que moltes vegades tenen addiccions, no volen estandarditzar la seva vida, per malaltia mental. El sistema sanitari hauria de plantejar algun tipus de recurs públic per tal que aquestes persones es puguin reinserir.

L’immigrant està molt desprotegit en el que es refereix a la capacitat de gestionar els recursos que la societat posa al seu abast, donant-se els dos extrems oposats: uns abusen dels recursos perquè coneixen les martingales, i altres estan totalment desemparats per no tenir canals de gestió, per desconeixement de la llengua i de les institucions. Per això és molt d’agrair el treball d’acompanyament del voluntariat de moltes institucions, que és molt proper.