La situació dels immigrants va variant, però -encara que cada vegada tenim més experiència- es van repetint unes constants que ens porta de vegades a la frustració i a pensar que “això no té remei”.

Ens trobem amb una hipòcrita distinció que s’ha enquistat a Europa: migrant i refugiat. Quan resulta que la realitat és que són persones que migren per  millorar la seva vida. No podem acceptar que hi ha dos tipus de pobresa: la material i la política.

Ara mateix, al pic de l’hivern, es repeteix la situació de llars amb pobresa energètica. Els hi pots regalar un radiador, però la família no té diners per pagar el consum, i en moltes ocasions la instal·lació elèctrica no té cap potència ni garantia. En les entitats que reparteixen menjar s’observa que els usuaris no volen llegums que no estiguin cuits, perquè no tenen energia per a cuinar-les.

Amb la nova immigració, els immigrants de generacions anteriors es senten desplaçats, perquè els “nous” els hi treuen les prestacions, ja que són molt més pobres que ells. I això provoca xenofòbia.

Cal incidir en la formació dels immigrants, que és la clau de la seva integració social. Donar cultura i formació, però també saber explicar-los i exigir que no només són subjectes de drets, sinó també de deures.

Constatem que les institucions fonamentals per a la integració dels immigrants no són institucions polítiques, sinó socials, que han de desenvolupar noves estratègies d’integració i han de saber transmetre-les a la classe política.

D’altra banda, els mitjans de comunicació han de fer un esforç per a no generar discursos xenòfobs, que es generen quan mostren situacions amb els immigrants  en el que es veu que sembla que se’ls hi dóna tot. Perquè el perill és que aquesta xenofòbia acabi prenent un discurs polític que es converteixi en un factor sociopolític distorsionador.