En els processos d’ajut a les persones que ho necessiten, anem observant un progressiu intervencionisme per part de les administracions. D’una banda és bo que es vulgui oferir una millor atenció a persones en risc d’exclusió social, o que de fet ja estan fora dels circuits socials, però es van pormenoritzant tant les condicions de l’ajut, que al final hom es planteja si el que es vol és ajudar als necessitats o bé donar feina a persones, entitats i serveis públics que s’hi dediquen.
Això xoca frontalment amb la voluntat del voluntariat, que és ajudar. Certament s’ha de tenir una preparació adient, però excepte en aspectes particularment dificultosos, la bona voluntat és el que compta. Moltes vegades el que els “usuaris” esperen del voluntariat és la atenció personal, un somriure, un estar per ell, ajudar-lo a sentir-se com una persona ben tractada.
I això és el que al final dona resultat, perquè s’està transmetent la generositat. En moltes ocasions, persones que han estat “usuàries” d’una determinada entitat, acaben col·laborant com a voluntaris, perquè es fan el següent raonament: si m’han ajudat a mi, jo també he d’ajudar.
Molt interessant ha resultat la informació sobre els processos educatius que segueixen alumnes d’altres països que son sords. Ens fa valorar, una vegada més, la feina insubstituïble del professorat en els processos d’integració dels immigrants i en la cohesió social.
En moltes ocasions els mitjans de comunicació estan condicionats amb la informació que donen. De vegades pel que és políticament correcte, d’altres vegades per la pressió de la publicitat, i en moltes ocasions perquè son “notícia” els conflictes i les denúncies. I es troba a faltar una informació més habitual, propera i engrescadora de les moltes coses positives que es van realitzant en el dia a dia i que porten a moltes històries d’èxit, basades en l’amistat, en l’acollida i en la comprensió de l’altre.
