En els processos d’integració, tant dels immigrants com de les persones en situació d’exclusió social, constatem que l’afecte és una eina fonamental. La persona, cada persona, reacciona quan se sent estimada, i això facilita resoldre les situacions problemàtiques.

En relació als menors no acompanyats (menas), hi ha un buit legal de protocols i pautes d’actuació a partir dels 18 anys, quan arriben a la majoria d’edat i l’administració deixa d’atendre’ls. Tornen a la situació de desarrelament que tenien quan van arribar.

Parcialment, està clar el tema de la escolarització; però per fugues i altres aspectes no està resolt el tema de l’habitatge, caient en colles i clans molt violents, perquè no tenen res a perdre. Si aconsegueixen el suport afectiu de mestres o voluntaris d’alguna entitat és molt més fàcil ajudar-los, perquè es senten segurs.

Seguim parlant de l’habitatge, que és un gran problema per diverses circumstàncies: l’especulació dels lloguers, els enganys i confusions per desconeixement de la llengua, la complexitat de les disposicions legals i documentals a l’hora de les hipoteques, etc., impedeixen moltes vegades una solució satisfactòria a aquesta necessitat vital.

El cas de les mares joves que es troben embarassades és un altre àmbit en el que l’ajut afectiu és fonamental. En aquest cas cal combinar l’ajut material amb l’acompanyament, de manera que es sobreposin a moltes situacions de solitud i desprotecció per part de les pròpies famílies.

Constatem que moltes vegades es repeteixen els rols i estàndards de la immigració interna espanyola  dels anys cinquanta a setanta del segle passat. Han canviat els procediments, els aspectes tècnics de l’ajut, les possibilitats actuals, etc., però la necessitat d’afecte és la mateixa en tothom.