Braval

Català Castellà

L'altre Raval

Susana Quadrado. La Vanguardia, 24.03.2018. p.32
24/03/2018
Braval representa el més genuí dels voluntariat i una esperança per a molts nanos que volen sortir de la misèria.

Parla clar, sense mitges tintes, mirant-me als ulls. Sense drames, amb un somriure, explica com es viu als carrers del Raval: "No és el que solen recollir els mitjans, que de vegades només expliquen el conflicte i la denúncia". Comencem forts.
 
Coincideixo amb en Pep, de Braval, en unes jornades en què xerra gent que sap bé què suposa ser immigrant i veure'n de tots colors. A en Pep el coneix tothom. Em saluda amb la mà dreta; amb l'esquerra, em regala un llibret que ha escrit, 20 històries de superació al Raval. "Aquí hi és tot. Acabem de fer 20 anys".
 
Entre les primeres pàgines, tres dades: el Raval té 48.000 habitants, més que Figueres, Vic o Salt. En 1,1 quilòmetres quadrats. Gairebé la meitat són immigrants.
 
En Pep és en Josep Masabeu. Ell i 160 voluntaris més són Braval. I Braval és l'altre Raval. El Raval que no surt a la televisió, el que es construeix sobre el refrany castellà que el roce hace el cariño. Aquest barri on més de trenta entitats, tre,ta, "són la raó per la qual els problemes no han esclatat", assegura en Pep. La xarxa social. El sentit de comunitat.
 
Braval és una petita gran revolució. El seu eix és l'esport. Els nanos s'acosten al local del carrer de la Cera perquè volen jugar a bàsquet o a futbol. I vaja si ha corregut la veu! Aquesta temporada Braval ja té dotze equips. Multiètnics, amb jugadors de 15 països, de nou religions i que parlen 10 llengües diferents. Competeixen a la lliga del Consell de l'Esport escolar de Barcelona contra nens d'altres barris. "Vam demanar a la Federació si podien competir a més nivell. Ens van dir que no. I saps amb quin argument? Que als nostres equips hi havia més de dos extracomunitaris.
Oh.
 
Res i tot diferencia aquests nens dels altres a qui disputen les copes a les finals. Els de Braval no tenen ni idea de què significa el concepte zona de confort; el matalàs tou d'uns pares o d'un entorn estable. En algun cas, ni tan sols tenen aigua corrent al seu pis. L'educació és el seu aferrador. L'esport, el desenllaç insòlit. Si no estudien, no juguen, i si no juguen el més probable és que "passin" d'estudiar: un cercle virtuós que es tanca quan veuen que poden tenir futur perquè ja n'hi ha hagut per a altres com ells, exjugadors.
 
Què els salva? "El contacte. La barreja fa possible la relació personal. A poc a poc s'obren portes i es consolida una amistat. En Xakir, l'Abdelalim, en Kim, l'Ossama, en Kevin... tenen en el voluntari un referent: en Pau, en Jordi, en Javier, en Zikan".
 
El de menys és guanyar o perdre. El de més, que qui neix sense gairebé res aprengui que d'aquí se'n surt si algú et dona un cop de mà... o una pilota. "L'esperança és la gent. Amb egoistes no aconseguirem mai una societat cohesionada".
 
En Pep s'acomiada amb un al•legat contra els prejudicis. Em convida perquè qualsevol tarda vagi a la biblioteca del carrer del Carme: "És com si entressis a Kandahar. A internet consulten els diaris en urdú. Parla amb ells i et sorprendràs: 'Jo soc metge i estic treballant de paleta'; 'jo soc físic i...'".
 


×

Uso de cookies

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis, millorar la navegació i mostrar-li publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Podeu obtenir més informació, o bé conèixer com canviar la configuració, en els nostres Termes i Condicions d'Ús.