Hem parlat de la situació dels menors no acompanyats. La procedència majoritària  és marroquí. Venen amb un projecte familiar i molts amb la idea d’arribar a altres països d’Europa. La família estalvia diners i els inverteix en el jove, per tal que ell ho retorni quan ja estigui col·locat. La Generalitat, per mitjà de concerts amb moltes entitats, atén aquests menor de entre 16 i 18 anys, preferiblement en centres petits que facilitin la convivència i la interrelació. Per un centre d’uns 20 acollits, es necessita una plantilla composta per 17 persones, organitzada en tres torns, per atendre’ls dia i nit tots els dies de la setmana.

Hem tractat dels diferents paradigmes que existeixen per a la integració dels immigrants: assimilació, multiculturalitat i interculturalitat. A poc a poc es va obrint el camí de la interculturalitat amb l’acceptació d’una uniformitat ètica en els drets universals. El repte està en establir unes normes universals acceptades per tothom.

Això es reflecteix, per exemple, en l’acceptació -o no- del vel en les dones, la problemàtica dels vestits de bany a les piscines... És a dir, com es compaginen les tradicions de cada cultura amb les normes de convivència establides a cada societat, i la acceptació dels costums dels altres.

No acceptar que la dona porti vel pot venir perquè es tingui un prejudici i costi acceptar que el porta perquè li dona la gana. S’ha de saber no identificar el costum amb la religió.

L’encariment de l’habitatge segueix sent un dels grans problemes, que obliguen a molts immigrants a marxar del barri i el seu entorn, havent de tornar a començar un altre assentament en la societat. Això per als joves és més fàcil, però les persones grans es troben desplaçades i insegures.

Cal donar buscar elements integradors i de cohesió entre els joves. Buscar projectes col·lectius que facilitin “la barreja”: l’esport, el teatre, els castellers i la música, que és un gran element integrador, perquè dona un llenguatge comú. Catalunya ofereix moltes possibilitats per als joves.