Braval

Català Castellà

La formació del voluntariat

Núria Gispert
12/02/2012
Repassant una mica la meva vida
Vaig començar a ser voluntària als 14 anys a una escola del suburbi de Can Tunis els diumenges a la tarda, ensenyant el catecisme i parlant amb les mares i els infants. Avui, desprès de 60 anys, continuo el meu voluntariat a Braval, que crec que és un punt de referència pel treball que està fent al barri.
 
Quan vaig començar el meu voluntariat no hauria pogut respondre a la pregunta "perquè faig voluntariat?". Va ser una crida de Déu, que em va fer entendre que a més d'estudiar havia d'ajudar els altres. Han passat molts anys, però ho recordo com si fos avui. Al meu col·legi hi havia una petita capella on anàvem a fer pregaria, i llegint l'evangeli de Lluc 4,18-19 "L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a  evangelitzar als pobres, a predicar als captius la redempció i tornar la vista als cecs, per donar la llibertat als oprimits i promulgar un any de gràcia del Senyor", vaig veure molt clar que Déu em cridava a fer aquest servei.
 
Què és un voluntari?
Avui encara trobo difícil definir-ho, després d'haver estat 6 anys directora de Caritas diocesana de Barcelona, i 2 de Presidenta de Caritas Espanyola.
 
De vegades es defineix el voluntari com aquella persona que fa una acció concreta però que no li comporta cap retribució financera. L’acció que fa és una acció dedicada als altres o a la comunitat. Té la voluntat de fer el bé, és a dir tenir  una acció conforme els valors socials aquí i ara. Perquè una persona adopti un comportament desinteressat cal tenir valors d’altruisme i responsabilitat. Em semblen tan pobres totes aquestes definicions!. És per això que busco en el meu llibre més estimat, la Bíblia, i trobo: "ja no hi ha ni jueu ni gentil, esclau ni lliure, home o dona perquè tots som ú en Crist Jesús" (Gal.3,28)
 
Això em diu que el voluntari ha de tenir:
- Amor a la persona
- Decisió d'actuar al seu favor.
- Valorar cada persona sempre com a fi, mai com a mitjà.
- Creure en l'home significa una bàsica confiança en la seva realitat
- El voluntari ha de fer que la persona se senti acollida
 
L'acolliment és fonamental
Acollir significa rebre algú. Acollir una persona vol dir acceptar-la, rebre-la, però encara va més enllà: sobretot vol dir que aquesta persona se senti acceptada, estimada.
 
L'acolliment es pot fer des de qualsevol àmbit de la societat i no necessàriament des de serveis específics. L'existència cristiana és existència pasqual en la mesura que es posa al servei de la justícia, de la fraternitat, i es concreta en les relacions de bon veïnatge i en la vida quotidiana.
 
En el nostre entorn correm el risc de trobar-nos bé nomes amb "els nostres". Sovint ens tenalla la por "als altres", a allò que és diferent. Un bon acolliment només és possible si ens posem en el lloc de l'altre. L'acolliment es concreta en escoltar, donar suport, informar i derivar, i seguiment i acompanyament.
 
Per aconseguir un bon acolliment hem de tenir presents les següents actituds :
- Escolta activa
- Empatia, comprensió.
- Capacitat d'observació.
- Acceptació i respecte.
- Evitar actituds sobreprotectores o paternalistes.
- Potenciar l'autonomia personal.
 
Hem de renovar sabers i mètodes, adquirir habilitats per dialogar i gestionar les diferències per convertir-les en riqueses i no en obstacles, tenint present que el mal que volem eradicar no sempre és de caràcter econòmic o polític.
 
Amistat i amor
Segons Aristòtil, l’amistat només és possible entre iguals, perquè no busquen l'assistència i ajuda de l'amic -la utilitat és una amistat imperfecta- sinó el reconeixement del nostre ser, de les nostres qualitats, en la persona de l'altre. Aquesta amistat grega, cobreix una necessitat que la justícia no arriba a satisfer.
 
El cristianisme transforma aquesta relació en l'amor fratern, la caritat, que és el reconeixement de la igualtat de tots els éssers humans davant Déu i l'amor mutu.
 
El camí del voluntari el porta allà on hi ha una persona que sofreix, el mou la solidaritat, que ajuda a la justícia però no la constitueix. La justícia és imperfecta i ha de ser compensada amb sentiments d'ajuda, d'amistat, de col·laboració.
 
La solidaritat va més enllà de la justícia, la dignitat de la persona, la gratuïtat, la compassió, l'austeritat, l'esperança, l'acolliment incondicional, el testimoniatge.
 
La solidaritat, en paraules de Joan Pau II, no és "un sentiment superficial pels mals de tantes persones (...) Ans al contrari, és la determinació ferma i perseverant de voler el bé comú; és a dir el bé de tots i cadascun, perquè tots siguem veritablement responsables de tots" (Sollicitudo Rei Socialis, 38,4)
 
El voluntari ha de proposar accions i processos que signifiquin una situació nova, esperançada i transformadora, i que apuntin de manera efectiva a un nou projecte de societat basat en la solidaritat i la justícia.
 
El voluntariat també te les seves ombres:
- Persones que sense cap motivació es fan voluntaris per omplir el seu temps lliure
- Persones que creuen que a través del voluntariat podran obtenir un treball remunerat
- Persones que fan del compromís una expressió de mínims
- Persones que assimilen el valor de la solidaritat des de la seva vessant de "valor de moda" i no com a valor real
 
Totes aquestes constatacions ens fan veure que la dimensió del compromís i la justícia social són avui el primer repte en la formació i la promoció del treball voluntari. 


×

Uso de cookies

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis, millorar la navegació i mostrar-li publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Podeu obtenir més informació, o bé conèixer com canviar la configuració, en els nostres Termes i Condicions d'Ús.