El 95% dels llocs de treball creats el darrer any a Espanya ha estat ocupat per estrangers. Això passa al país amb més taxa d'atur (12%) d'Europa juntament amb Grècia, fet que suposa 3,1 milions d'aturats (400.000 a Catalunya), la meitat dels quals aproximadament cobra prestacions i subsidis de l'Estat. La paradoxa, en suma, es resumeix que hi ha feina, però la que s'ofereix no la volen els espanyols, i s'ha de recórrer a la immigració.

Aquest desajust del mercat laboral suposa un enorme cost que caldria resoldre. D'una banda, es paguen prestacions i subsidis a nombroses persones que podrien treballar, i de l'altra, per cobrir els llocs de treball vacants es recorre a quotes d'immigrants que requereixen dels serveis socials, educatius i sanitaris, que d'altra banda estan plenament justificats. El fenomen ja fa temps que s'arrossega a Espanya. Els immigrants ocupen, majoritàriament, llocs de treball en sectors amb poc valor afegit, amb sous baixos i llargues jornades de treball, com són l'agricultura, la construcció, el turisme i determinats serveis, que els ciutadans espanyols rebutgen. Però també se'ls contracta –i cada vegada més– per a feines qualificades que exigeixen perfils professionals que no es troben a Espanya.

Seria un greu error desviar l'atenció als immigrants, que són necessaris per a l'economia espanyola i cada cop ho seran més a causa de l'envelliment de la població. El problema que cal resoldre és trobar una sortida laboral per a aquesta immensa borsa d'aturats –més de tres milions– el manteniment dels quals suposa un elevat cost econòmic. La seva activació al mercat laboral comportaria restar aquest cost i incrementar la seva aportació al fons de les pensions.

És evident que el teixit productiu hauria d'elevar el valor afegit perquè fos capaç d'oferir millors condicions laborals, tant per als espanyols com per als immigrants, de manera que resultés més atractiu treballar que no pas estar a l'atur. La recent reforma laboral hi ha ajudat molt en generalitzar la contractació estable i reduir la temporalitat, igual que ho ha fet la pujada del salari mínim interprofessional. Però juntament amb aquestes transformacions cal afrontar també la reforma –mai realitzada– per millorar els serveis públics d'ocupació en la seva tasca –fonamental– d'acoblar les ofertes de feina amb les demandes, controlar l'ocupació submergida i orientar la formació professional cap a allò que demanen les empreses.

Una economia moderna i dinàmica com l'espanyola no s'hauria de permetre el cost de mantenir una borsa de tres milions d'aturats quan hi ha prou feina. És un desajust enquistat en el temps que s'hauria de resoldre, sense cap tardança, en aquesta propera legislatura.

La Vanguardia. Editorial. 27.07.2023