Davant del risc d'exclusió social o l'auge de l'islamisme radical, Josep Masabeu es mostra confiat. Ell és responsable de Braval, una associació de voluntariat que s'encarrega d'ajudar a joves immigrants del barri del Raval, a Barcelona, a través del futbol i el bàsquet. Amb Josep parlem sobre aquests i altres temes i acabem concloent que potser l'amor sí mogui el món. Però això és el final: abans, l'entrevista.

Parles de que entre la 2a i la 3a generació d'immigrants es dóna rebuig contra la societat que els acull, i que per això ocorren fenòmens com el del gihadisme, ¿per què aquest rebuig?
Principalment per una falta d'expectatives. Tota persona sosté la seva personalitat en cinc potes: els valors, la família, els amics, les creences i el treball. Però si no tens feina, ni família, ni amics, i tampoc pots viure els teus costums com ho feies al teu país, què et queda? Només les creences. És l'únic que els queda als immigrants aquí, i s'aferren a això per mantenir la seva identitat enfront d'una societat que no els acull com hauria.

Encara que si parlem de 2a i 3a generació, de fills i néts d'immigrants, la pota de la família sí que la tenen, no?
Però parlem en molts casos de famílies desestructurades. Ja sigui perquè els pares s'han separat o per altres motius, com el cas d'un noi: el pare treballa de nit, la seva mare de dia... Econòmicament tiren endavant, però el noi fa exactament el que li dóna la gana.

Fins a quin punt es pot fer la identificació entre auge del gihadisme i desarrelament social?
No és una relació matemàtica, però tot està relacionat. Totes les anàlisis que he llegit coincideixen en aquest punt: el gihadisme és un refugi davant la desesperança, una sublimació que sorgeix entre joves que han quedat penjats de la societat. Cal consolidar l'ascensor social, perquè si perdem a la segona generació d'immigrants correm el risc de tenir aquí a Barcelona les banlieues de París.

A més del desarrelament social, hi ha altres factors?
Hi ha d'altres, és clar, sobretot les xarxes socials i la influència dels imams radicals. Quan no tens cap altra sortida, és molt fàcil ser manipulat, i els nois dels que parlem són molt insegurs, tenen poca personalitat. Si des del gihadisme se'ls promet l'or i el moro, i la societat d'aquí no els ofereix res tan atractiu... doncs ja tens el terreny abonat. La joventut és idealista, i aquesta és la situació.

Parlem només de joves musulmans?
No, també d'espanyols que no tenen creença i que, per tant, què més els dóna. També cal entendre-ho: si jo no crec en res i uns no m'ofereixen oportunitats però d'altres sí... Me'n vaig de cap a Síria amb l'Estat Islàmic.

Des de la teva posició, del tracte de cada dia, veus la situació tan greu com el venen els mitjans?
Sí que és seriós, encara que no tinc dades exactes a la mà. És una cosa seriosa i a més tampoc és una cosa nova. Recordo que ja fa gairebé vuit anys que el jutge Garzón va fer aquella batuda a la mesquita del carrer Hospital. Aquests tios anaven a posar una bomba a la L2 del metro. El problema a Barcelona és que tenim grans bosses de pobresa i marginació, i no ens podem permetre anar conreant-la. No penso que calgui angoixar-se, però tampoc dir "no passa res". També veig un cert acord entre els mitjans per no donar massa informació i evitar que la gent es posi molt nerviosa. No obstant això, crec que hi ha esperança.

La clau de la inclusió social és trencar la barrera física, que porta a la barrera mental

On és aquesta esperança?
A la gent. Amb egoistes mai aconseguirem una societat cohesionada, però al barri del Raval, que és la realitat que conec, som trenta i escaig les entitats que ens dediquem a tot això, i després hi ha molta gent sola que ajuda pel seu compte. Tenim en aquesta ciutat una xarxa social que en altres llocs no tenen: els col·legis, la sanitat, les parròquies, els serveis socials, les entitats... Aquesta xarxa és el motiu que el problema no hagi explotat com a París.

Quina és la clau per ajudar de veritat a aquests joves en risc d'exclusió?
El primer de tot és barrejar la diversitat, perquè això trenca la barrera física i permet aprendre dels altres. Amb barrera física em refereixo a tocar, a parlar amb l'altre... Quan veus una persona d'un altre color o un altre país, que vesteix diferent... Doncs jo no sé què dir-li, i em pregunto què estarà pensant de mi, i ell igual, es pregunta què estaré pensant jo d'ell. És una barrera física que implica una segona barrera, la mental.

I com es trenca?
Amb projectes col·lectius. Nosaltres a Braval estem centrats en el futbol i el bàsquet, que són esports on la barrera física es trenca al segon dia de vestidor. En uns castellers, es trenca a la mitja hora d'estar agafats. Una obra de teatre o un grup de ball també funcionen.

I en individual, què puc fer jo?
Fixa't, un exemple. Posa que vas pel carrer i et trobes a una persona que et demana almoina. Potser no pots donar-li diners si no en portes, però no pots estar una estona amb ell, parlant? Llavors t'adones que anem amb estereotips. "És que em fa corte", penses, i aquesta és la barrera física.

Quins altres estereotips portem amb nosaltres?
Un estereotip molt estès és el que els immigrants són uns palurdos, uns ignorants. Però et dono una dada: dels 12.000 pakistanesos que hi ha a Barcelona, 6.000 tenen carnet de la Xarxa de Biblioteques. Si tu vas a la biblioteca de Carrer del Carme 47 qualsevol dia a la tarda és com si entressis a Kandahar. La directora d'allà, una dona que val un imperi, descarrega els diaris en idioma urdú i imprimeix uns quants. Bé, doncs si comences a parlar amb la gent d'allà, és quan et sorprens. "Jo sóc metge i estic treballant de paleta" o "jo sóc físic i...".

Impressiona ...
O et poso un altre exemple. Al Braval tenim un noi ucraïnès; la família ara ho està passant malament per la guerra amb Rússia. El seu pare treballa aquí de paleta i la seva mare de senyora de la neteja. Resulta que el seu pare era professor de l'Escola d'Enginyeria de Kíev i la seva mare, doctora en Filologia Russa. Si mires a aquest noi, què en penses? "Fill d'un paleta i una senyora de la neteja" ... que va! Fill de dos catedràtics de la universitat. Sap parlar castellà, català, anglès, francès, rus i ucraïnès, i ha vist tots els museus. És una mostra vivent de com els nostres estereotips són això, estereotips.

Parlaves abans que cal potenciar el "ascensor social", hi ha aquest ascensor o és una aspiració per complir?
Existeix, i tant, però cal posar-li potes. T'ho explico amb un altre exemple molt proper. Un dels programes que tenim és el de robòtica, de la Lego League, i un dels nostres nois va estar en una de les conferències que aquesta entitat dóna per les escoles de Barcelona. El noi abans deia que volia ser pintor de parets, com el seu pare, una cosa ben respectable.

I què va passar?
Després de fer el programa de robòtica, va dir "jo vull fer això que va explicar aquella senyora d'uns xips de la NASA". Llavors li vaig dir "Mira, si vols fer això has de treure un 8,5 de tercer d'ESO, un 8,5 de quart i un 8,5 de Batxillerat, perquè així podràs anar a la universitat amb beca. Allà has d'estudiar una carrera que es diu "Enginyeria Informàtica". El nano no tenia ni idea del que era això, però ara, sis anys després, està a segon d'Enginyeria Informàtica. Això és ascensor social, però només s'aconsegueix a partir d'una relació personal amb els nois.

També depèn de l'entorn o de les ajudes?
Cal -i es dóna- que els pares s'impliquin, però tot comença en el més bàsic, en el de més avall. La clau està en coses com que cal dutxar-se després de l'entrenament. El noi, quan veu que amb aquestes pautes té èxit, s'apunta al carro. L'Administració ha de posar més recursos, és clar, però al final no és un problema de recursos, sinó de relació personal. Per què canvia un noi així? Doncs perquè estableix una relació d'amistat amb un voluntari al que estima i pren com a referent. Això és el bàsic, el que no pot faltar.

Entrevista de Guille Altarriba. Diario El Prisma. 12.05.2015