Fa temps que Europa arrossega un problema que no sap resoldre ni enfocar degudament: el de la immigració. Certament, no és un problema fàcil ni té una ràpida solució. Milers i milers de persones, desenes i centenars de milers, desitgen abandonar el seu país per trobar a Europa un lloc que els permeti viure -en el sentit més elemental i primari del verb- en llibertat, en seguretat, o simplement en condicions mínimes de dignitat personal. Atendre'ls no és fàcil; segurament es podria dir que no és possible donar satisfacció a tanta expectativa, a tanta il·lusió, a tanta necessitat.

Però aquestes dificultats no justifiquen el grau de cinisme amb el qual el problema s'està enfocant. Europa pot explicar i posar de manifest els límits de la seva acció solidària, però no pot deixar-se conduir per comportaments i actituds que ens avergonyeixen col•lectivament. I, sobretot, que ens recorden episodis lamentables de la nostra història. Fins i tot administrant recursos limitats i escassos, la dignitat pot ser respectada; pot i ha de ser-ho. No fer-ho no és el resultat d'una impossibilitat, sinó l'oblit conscient de les exigències del respecte degut a qualsevol persona.

Salvini felicitant-se de la solidaritat d'Espanya, amb rialletes sornegueres per destacar que ells ja han fet prou, és una vergonya per a tots nosaltres. La idea de fer centres d'internament fora d'Europa és un insult als valors que Europa representa. Estem en un joc de disbarats, però amb la singularitat que els que la diuen més grossa són els més aplaudits en els seus països respectius. Com pitjor es proposa tractar la misèria que s'amaga sota els moviments migratoris, més acceptació popular sembla tenir el que es proposa. Hem perdut l'enteniment?

Insisteixo que el problema ni és fàcil ni té solucions ràpides. Però, potser precisament per això, hauria de tractar-se amb serietat, amb enteniment, amb respecte. Ara, això no és fàcil. Els efectes polèmics i brutals que acompanyen el fenomen migratori són examinats a Europa sota la perspectiva interessada i cínica dels vots que poden treure. Estar en contra, excitar passions i justificar la persecució dels immigrants té premi; el bonisme, també. Però el que no sembla interessar a ningú és parlar seriosament del problema, per aportar solucions o, com a mínim, esperances.

Aquest tema ens explotarà en forma dramàtica el dia menys pensat. El cas de l'Aquarius és una anècdota; dramàtica, molt cert, però anècdota. Milers i milers de persones volen venir i vindran. Entraran per aquí o per allà, però vindran. Què farem? Com els tractarem? No té sentit pensar que fent el distret el problema es resoldrà per si sol. I Europa ha d'entendre que només entre tots podrem veure les dimensions reals del problema i el que cadascú de nosaltres ha de fer o acceptar. Els estats es juguen molt, però els ciutadans, també. La solidaritat sense cost no existeix: algú l'ha de pagar.

De moment, no anem bé. El flux migratori no para; els radicals guanyen terreny. En aquest terreny, Donald Trump està molt acompanyat. Es barallen pels aranzels que graven el comerç internacional, però trumpegen quan tracten dels moviments migratoris. Com pot continuar tot això sense que el projecte europeu es ressenti? Ens hi juguem molt.

Miquel Roca Junyent. La Vanguardia, 26.06.2018, p. 20