Els terroristes tenien garantits uns mínims: molts han nascut a Catalunya, han estat escolaritzats satisfactòriament, participaven d’activitats culturals i esportives, i alguns tenien feines estables. No semblen pertànyer al perfil de jove desarrelat, marginat i sense futur que -de vegades- tenim com un estereotip. Què pot haver passat? Al meu entendre, que els hi han "escalfat els cascos" i els hi han "menjat el coco". Tot i el seu arrelament, són joves amb una personalitat molt insegura i, per tant, fàcilment manipulables. Ha influït -sens dubte- l'adoctrinament que els pot haver donar l'imam a la mesquita, però ha estat més decisiu Internet i el que corre per les xarxes socials, i la relació personal d'una persona -en aquest cas l'imam- que es va fer amic seu i es relacionava amb ells fora del context de la mesquita. És a dir, l'imam es va convertir en el seu referent.

Per això és tan fonamental en els processos d'integració la figura del referent: un mestre, un familiar, un voluntari d'una entitat..., que es va convertint en un amic. Aquest amic en moltes ocasions té més incidència que els pares, que solen anar desbordats. Potser ens ha desconcertat sentir els pares d’aquests nois dient que no en sabien res; però és el que et diuen moltes vegades els pares: que no saben on van els fills, ni amb qui surten, i alhora t'asseguren amb rotunditat que el seu fill no fa "botellón" ni consumeix drogues. Els mestres veuen en el tancament familiar i en la exclusió social els riscos de la radicalització.

A Braval, que és el que jo conec, mirem d’ajudar infants i joves de 30 països mitjançant el suport socioeducatiu, amb equips de futbol i bàsquet multiètnic, el reforç escolar i un conjunt d’activitats que els van arrelant en la nostra societat i facilita l’ascensor social. Penso que la clau de l’èxit del nostre treball és la "barreja" dels  participants en el desenvolupament de les activitats i la relació personal d’un voluntari amb cadascun dels nois i la seva família. Una relació d’amistat de cada noi amb un voluntari a qui estima i pren com a referent. Això és el bàsic, el que no pot faltar, és l’eina imprescindible per a la resolució real dels problemes. I així ho fan totes les entitats que ajuden. 

Josep Masabeu. Catalunya Cristiana, 10.09.2017. p. 15