Qualsevol persona està acostumada que des del Govern ens arribin bons auguris, però no a llegir-los a la premsa anglesa. Resulta, però, que el titular d'aquest article recull un comentari de recent aparició al Financial Times (9/V/2013), que fa al•lusió, naturalment, a una sorpresa favorable. Però l'aldarull polític que, convenientment alimentat per interessos partidaris i mediàtics, flota com una escuma sobre la superfície de la nostra societat ens impedeix veure de quin lloc pot venir. Tractem de recordar-ho.

La primera font de sorpreses és la magnitud i la rapidesa del nostre ajust exterior. L'ajust fiscal i el bon comportament de les exportacions són altres dues sorpreses favorables.

Hi ha una altra font de sorpreses, menys visible però igualment important. Els que ens miren des de fora es pregunten com és possible que, en aquesta profunda crisi, la nostra societat segueixi, en el fons, estant en pau. Hi ha algunes raons per a això, però avui vull parlar d'una, il•lustrant-ho amb un exemple real, perquè sapiguem de què parlem.

Al barri del Raval de Barcelona, en una mica més d'un quilòmetre quadrat d'extensió hi viuen 45.000 persones, gairebé la meitat són immigrants, d'una dotzena de països, amb nou religions diferents (sense comptar els que no en professen cap), i una taxa d'atur del 30%. I, no obstant, hom pot transitar pel barri com si res: una cosa que no se li ocorrerà fer en alguns barris de París, Nova York, Mèxic o Buenos Aires. Un miracle? No. Què nosaltres som acollidors i simpàtics? Tampoc.

La calma que hi regna és fruit del treball silenciós d'algunes organitzacions, majoritàriament privades, que, en col•laboració amb escoles i serveis públics, compten amb centenars de voluntaris que els lliuren el seu temps i la seva energia. Aquestes organitzacions tenen com a objectiu la integració dels habitants del barri, amb atenció especial als infants. Detall molt important, perquè els immigrants vénen no tant per millorar la seva situació com per donar un futur als seus fills, i aguanten mentre veuen que aquests tenen possibilitats reals de millorar: d'aprendre i de col•locar-se.

Quan, fa molts anys, feia classes a una escola de Montjuïc, el pare d'un dels alumnes em va dir que no volia res per a ell, però si que els seus fills tinguessin millor sort. Tenia vint-i-nou anys. El dia en què els habitants de barris com el Raval creguin que no hi ha futur per a la generació següent la pau social s'haurà acabat.

Aquestes organitzacions, per modest que sigui el seu pressupost -amb prou feines uns centímetres d'AVE- pateixen una penúria creixent de recursos. Aquests han de provenir, sobretot, de la iniciativa privada. Que puguin complir el seu objectiu de donar esperança a la gent més desfavorida, no amb sermons ni tampoc amb regals o promeses de l'Estat de benestar, sinó oferint possibilitats tangibles de millora a canvi d'esforç, és tan important com anar ajustant el dèficit o anar canviant l'estructura de la nostra economia.

Així com hi ha un nucli d'empreses que són el germen de l'economia que volem, així també en el treball dels que es dediquen a integrar els menys afavorits per la fortuna hi ha el germen d'una societat més humana. No ens oblidem d'aquest aspecte: és part integrant de la sorpresa.
 

Alfred Pastor. Profesor Iese. La Vanguardia. Diners. 19 maig 2013. pàg. 11