El 17% dels joves catalans que cursen l'ESO tenen nacionalitat estrangera. Una dada que gairebé no ha variat en els últims quatre anys de crisi econòmica. Són les segones generacions, que ja no podem etiquetar com a immigrants per haver-se escolaritzat i assimilat aquí, entre nosaltres. Des del curs 2008-2009, el percentatge d'alumnat estranger a primària ha disminuït 2,5 punts, fins a l'actual 12,8%. La crisi ha comportat cert retorn als països d'origen, però no es tracta d'un retorn massiu de famílies immigrades. Tampoc l'elevat atur i l'empobriment han generat un racisme de crisi hostil amb els immigrants. Són dues notícies rellevants. Assentament i convivència sense conflicte semblen ser tendències que es consoliden malgrat els estrips que produeixen les retallades i la crisi. Tot un èxit en cohesió social que passa inadvertit.

Gràcies al Pacte Nacional per a la Immigració (2008), Catalunya desenvolupa un marc potent d'actuacions transversals que reforcen l'acollida i la inclusió en una societat cada vegada més diversa i complexa. El sistema educatiu en el seu conjunt és determinant: integra i assimila a les segones generacions i alhora cohesiona via llengua, cultura comuna i valors meritocràtics. D'aquí que sigui rellevant la continuïtat acadèmica de les segones generacions i la seva confiança en la maquinària del mèrit per a l'ascens social (més fluïda i efectiva que en els seus països d'origen) encara que ara estigui bloquejada per efecte de la crisi.

Respecte d'altres països, les nostres escoles i instituts han de respondre a una major complexitat socioeducativa (som el quart país europeu amb més famílies de baix nivell educatiu) però aconsegueixen una major equitat de resultats tot i que invertim menys en educació i professorat. Encara que les taxes de fracàs escolar són més elevades entre l'alumnat estranger i convé rebaixar-les, ja és hora d'apreciar també el seu èxit escolar. Des del 2005, la seva presència al batxillerat s'ha duplicat i ara representen gairebé un 10%, i un 13% en els cicles de formació professional. D'aquí que sigui rellevant aquest gairebé 4% que ja arriba als graus universitaris. A més, el salt relatiu a aquests graus és comú i molt similar segons nacionalitats.

L'educació universitària entre els fills d'obrers i classes mitjanes-baixes sempre sobresurt com un ascensor social efectiu. Fins i tot al 2012, el 55% dels joves de 28 a 34 anys amb diplomatures van experimentar l'ascens de classe en relació amb els seus pares. En canvi, només amb estudis bàsics el descens social i la desocupació es disparen al 52%. L'ascensor social només es reactivarà amb la desitjada recuperació econòmica. Mentre segueixi avariat, les polítiques educatives han de continuar integrant, promocionant i becant el talent de les segones generacions amb menys renda familiar. Una mesura d'equitat educativa que tard o d'hora es tradueix en igualtat d'oportunitats i en un ascensor social cada vegada més intercultural i obert.

Xavier Martínez Celorrio. Professor Sociologia Universitat Barcelona. El Periódico. 28.04.2013