La diversitat de participants en la conversa d’avui ens ha portat a repassar el paper de les famílies en el procés migratori.
La migració d’una part de la família comporta unes separacions afectives que -encara que siguin temporals- afecten molt als fills, doncs quan ja es pot tornar a fer la reagrupació familiar, la situació no és la mateixa, ja que durant un temps més o menys llarg, han viscut sense pare o sense mare, o sense cap des dos, perquè s’han quedat a la cura dels avis.
Això desenvolupa molt el factor de la resiliència: ser capaços de superar moltes contradiccions. En els fills, per la llunyania dels pares, i en els que han migrat per la llunyania familiar i per les dificultats de tot ordre que han d’afrontar: solitud, manca de documentació, habitatge, pobresa, etc.
L’adolescència és un moment especialment delicat. Per això ajuda molt el treball en xarxa de les escoles i moltes entitats dedicades al suport socioeducatiu, que faciliten la coneixença, la relació i també la possibilitat que aquests adolescents connectin amb una persona que es va convertint en un referent i un amic. L’ajut econòmic de la Caixa i altres fundacions, així com de l’administració pública, és fonamental para tirar endavant els projectes.
Les dificultats per aconseguir la documentació que els permeti la residència i -sobretot- el treball és una de les qüestions fonamentals. Una vegada superada aquesta fase, alguns col·lectius -per exemple els pakistanesos o els xinesos- tenen una empenta i una capacitat de lluita envejable, i són emprenedors.
Moltes famílies procedents d’altres països són famílies nombroses. Acostumen a freqüentar les activitats de les associacions, però els hi costa el fet d’associar-se, no pas per la quota -gairebé simbòlica- sinó pel fet de no voler lligams.
Malgrat tots els avenços en atenció a les persones, cada vegada Càritas té més usuaris, el que ens mostra una greu crisi gairebé estructural. Les persones que tenen família propera tenen un coixí de suport que no tenen els immigrants.
