És molt destacable l’esforç que es fa a les escoles per aconseguir l’arrelament dels immigrants en la nostra societat. Els processos que faciliten la relació entre persones de diferents països fan que ens anem coneixent cada vegada més, es trenqui la barrera física –que comporta una barrera mental-, tots ens enriquim amb la manera de ser dels altres, es van esvaint els possibles brots de violència i tot plegat desemboca en una millora de la cohesió social.
Aquest esforç de les escoles queda complementat per les entitats de lleure, que contribueixen a que els infants i joves es relacionin per interessos -esportius, artístics, culturals, etc.- i no pas pel seu origen ètnic. De fet, els infants i joves se senten catalans, tant si han arribat d’un altre país, com si son fills d’immigrants i han nascut aquí.
Un element decisiu en aquest procés és el professorat i el voluntariat. Es dóna el fet que els voluntaris jubilats connecten molt bé amb els infants petits, perquè “aquest senyor és el meu avi”. De la mateixa manera els alumnes adolescents d’origen pakistanès anomenen “Dadi” -avia en urdú- a la seva professora.
L’afecte envers els altres supera les dificultats, l’idioma i les fronteres, i és un element fonamental en el procés d’entesa de les persones.
De vegades els mitjans de comunicació destaquen només els aspectes “conflictius” de la immigració -que n’hi ha-, però haurien de destacar més la realitat d’una bona convivència generalitzada, les experiències que porten a la cohesió social i la gran xarxa social que ho fa possible: escoles, serveis socials, parròquies, entitats, i la gent, molta gent que ajuda al veí, al parent, a l’amic.
Les escoles i entitats podrien destacar més en els seus missatges aquests aspectes de cohesió social que aconsegueixen amb la barreja d’alumnes procedents de diversos llocs, immigrants i autòctons.